LA BILBAO-BILBAO 2007

17 i 18- 03-2007

Aquesta és l’historia del nostre viatge a Bilbao*

Hauríem de dir que ha estat un cap de setmana molt agradable i que hem gaudit de l’experiència, però com alguna cosa havíem d’aprendre d’aquella gent, el que direm és “que ha sido cojonudo pues, que nos ha ido de muerte y que el año que viene volveremos , como hay dios ”

Tot comença carregant l’autocar amb l ’il·lusió de la canalla que marxa de colònies, i quin autocar, val a dir que hem estrenat en viatge oficial el que ha de ser vehicle oficial de l’ U E Lleida, un trasto que encara conserva l’olor a nou, amb seients molt còmodes i força espai per tothom.

Una aturada reglamentaria per descansar,i fer un mos, serveix per comentar les dolentes previsions del temps, el grup però no és deixa acovardir per una pluja que encara ningú la veia.

Entrem a Bilbao bastant be de temps, i donat que l’hotel estava situat a un dels extrems del “Puente de Deusto“, just al punt on l’endemà sortia la marxa i ,a 100 metres del lloc on és tramitaven  les inscripcions, a l’altra banda del mateix pont, decidim inscriviu-nos  abans de dinar, per tal de tenir la tarda lliure.

És evident que al país basc, el suport al ciclisme tant privat com institucional funciona de manera diferent al que estem acostumats. Al moment de fer l’ inscripció ens regalàvem, un bidó, una samarreta i una bossa per eines o recanvis, especialment dissenyats per aquest acte, a banda del plànol, el carnet de ruta i el dorsal, juntament amb un val de descompte per entrar al museu Guggenheim, tot dins d’una bossa de plàstic de les que veuríem després durant tot el dia per la ciutat.

Estàvem a un centre comercial, i una vigilant de seguretat ens va recriminar que féssim fotos. Nosaltres però, ja portàvem 1 hora a la ciutat i “ ya parecía que seriamos de Bilbao de toda la vida, y tanto Juanxo Blanch, como Joserra y Patxi Benet le dejaron bien claro que no queríamos molestar y que no se preocuparía, que  no seríamos de Deusto pero si de cerca de Indautxu, y que de todos modos pensábamos colgar las fotos en la web, con dos cojones los tíos”

 A l’hotel ens esperaven per dinar, amb l’agradable sorpresa que ens havien preparat una sala especialment per a nosaltres, de manera que els àpats serien més íntims i agradables, probablement altra causa de les bones sensacions del viatge.

 La tarda abans de la marxa, cada qual va aprofitar-la a la seva manera. Uns quants, visitaren el Guggenheim, aprofitant el val de descompte, altres van voltar la ciutat, fent paradetes per tastar els “pinxos”, l’amic Jordi inclús va atrevir-se anar a S. Mamés en una nit trista pels seguidors de l’atlètic.

A l’hora del sopar coneixem l’Iosune, una dona molt agradable, amb qui en Txetxu va negociar el tema del hostalatge els menjars i les dutxes de l’endemà, i de qui hem rebut un tracte cordial i molt amable.

Diumenge va  presentar-se amb sol. Pel que sembla tot ens havia d’anar rodat durant el cap de setmana i el temps amenaçador del dia anterior va decidir unir-se a la festa ciclista que s’estava preparant.

Nosaltres havien decidit sortir a les 8.15h i per tant convertir-nos en testimonis privilegiats de la sortida. És una meravella.

Que voleu que us digui, el recorregut és preciós, en la primera part les pujades son assequibles per a tot hom, i com el ritme ens l’imposàvem nosaltres, era com qualsevol  diumenge del club, però en un altre lloc.

Rodàvem junts, i resulta espectacular anar avançant gent i veure com a nosaltres ens avançaven altres, realment era una serp multicolor, probablement una gran anaconda, que segons l’organització tenia 5614 escates. Podeu estar segurs que en determinat moment,tots els participants rodaven a l’hora sense espais formant un enorme “pelotón”, de ben segur, que totes les coses que hagueu sentit dir de la Bilbao-Bilbao son certes.

El port d’Unbe és un luxe, va guanyant alçada en mig d’un bosc, sense cap rampa dura, molts el poden pujar a plat, sempre veient la vall i adonant-te del que puges, per acabar amb una baixada llarga per una carretera ampla, revolts gens complicats, que permeten rodar a 70 km/h simplement deixant-te anar. Realment espectacular.

L’avituallament torna a ser una festa, amb el bon regust de la baixada i sense l’aglomeració previsible donat la participació, tot hom rep la bossa amb un parell de barretes, xocolata i el beure necessari per seguir la via. Després de les fotos i els acudits que no han de faltar en una trobada com aquesta, tornem a donar pedals per encarar la  resta del recorregut.

La segona part no és molt més dura, però treu les vergonyes de qui no està encara preparat, a banda del quilòmetres ja fets hi trobem el port de Morga, o Aretxabalgane, amb uns desnivells que s’hi enganxen bastant, en Manolo us ho explicarà amb més detall, de ben segur que durant anys és podran sentir eles seus “ay...ay...ayyyyy” queixant-se de les rampes amb qui les seves cames el castigaven per no haver-ne entrenat el suficient.

Altre cop una esplèndida baixada, poc tècnica i per tan gens perillosa i molt divertida de 22 km fins arribar Bilbao, que s’havia vestit de gal per rebre els ciclistes. L’entrada a la ciutat és fa per avingudes amples i amb el trànsit restringit per a l’ocasió, donant sempre preferència als participants, que han d’encarar la baixada del pont dels Prínceps d’Astúries, amb el museu Guggenheim com a testimoni de l’entrada dels ciclistes a la part noble de la ciutat. Els carrers Iparraguirre i Lopez d’haro, magníficament guarnits i amb cintes i tanques de protecció, com si d’una gran cursa és tractes, perdó com la gran marxa que és, donen el punt final a un recorregut preciós i del que no us hi càpiga dubte que hem gaudit de debò.

Tornem a l’hotel, on la dutxa i el dinar ens esperaven. Desprès que el presi ens  esgarres les postres al donar-nos els  comptes, iniciem el viatge de tornada. No vam trigar gaire  aclucar l’ull, el run run del motor, el solet al vidre, el cansament, i possiblement el bon regust del cap de setmana, ens va deixar una bona estona adormits. No va ser fins l’aturada tècnica de l’autocar que reaccionàvem, per a comentar la jugada i alguns ja s’apuntaven  de cara a l’edició de l’any que vinent.

No us ho heu de pensar molt més, animeu-vos pel 2008.

* Text i Fotos: Txetxu

Retornar a l'índex d'activitats