Amb moltes ganes
i una il·lusió tremenda una trentena de socis ens vam reunir puntualment a les 7
del matí del Primer de Maig per tal de complir l’objectiu d’assolir, els més
agosarats, un dels cims més importants del país, i els altres, per gaudir d’una
altra diada de germanor.
Al final, però,
el temps ens va fer la guitza i, si bé el dia en conjunt va ser espectacular,
tots hauríem desitjat que la climatologia acompanyés una mica més.
Anem a pams.
D’entrada vam esmorzar a Cervera, i quin esmorzar!, amb un servei excel·lent i
que ja ens esperava amb les taules parades i ben guarnides de tot tipus
d’embotits i un pa..., quin pa! De manera que, com a mínim, l’estómac el teníem
preparat per afrontar la dura pujada que ens esperava.
Que no dubti
ningú que es tracta d’una de les ascensions més dures i difícils que tenim al
país i probablement a la península; per consegüent, poca broma a l’hora de
jutjar l’esforç dels nostres socis. Van començar a pedalar a Berga, on ja les
primeres rampes feien mal i on ningú no sabia trobar la roba més escaient: amb
poca teníem fred, amb l’equip d’hivern sospitàvem que ho passaríem malament més
endavant, per la qual cosa cadascú es va deixar portar per les sensacions
personals. Qui la va encertar? Doncs potser ningú. Els qui anàvem tapats teníem
calor, molta calor; la pujada és molt dura i feia suar de valent. Els qui
decidiren portar el més just, quan va començar a nevar i durant el descens les
van passar ben magres. Sí, companys, l’1 de maig de 2004 ens va nevar pujant
Rassos: a partir del pas dels Lladres els flocs de neu ens van acompanyar fins a
dalt de tot i el fred era molt intens i desagradable. De ben segur que amb una
altra climatologia el nostre esforç hauria donat millors fruits.
De manera que
després de coronar, sense esperar gaire i sense gaudir com cal de la satisfacció
d'haver superat el port, iniciàrem el descens amb molta prudència i més fred. A
aquells qui coneixeu el terreny, us direm que baixant amb prou feines superàvem
els 50 km/h, quan passar dels 70 pot ser normal, i en algun moment o altre
havíem de parar per recuperar la circulació als dits de les mans. Així doncs, al
final la diada ciclista va resultar desagradable no pas per la duresa de la
pujada sinó per un temps traïdor que va impedir que les rialles acompanyessin el
nostre pedalat.
Un cop arribats
a Berga, vam retrobar-nos amb la resta de l’expedició, que havia fruït d’un matí
de turisme genial visitant el santuari de Queralt i la fira de Berga, i de ben
segur que tots feien millor cara que els soferts ciclistes.
Ja podíem
presumir de tenir un port de categoria especial a la butxaca, i ben contents vam
anar fins a la Nou, un petit poble situat en un bonic indret on ens esperava una
dutxa calenta (fantàstica) i un dinar espectacular (quins canelons i quina
vedella!) que ens faria reviscolar del tot. Com que l’aigua continuava caient i
no vam poder pair el dinar amb un passeig pel poble, vam emprendre el camí de
tornada amenitzats per una pel·lícula insofrible, l’únic retret que es pot fer a
l'autocar i al seu conductor, qui durant el dia es va convertir en un membre més
de l'expedició.
Ara tan sols
queda esperar la pròxima sortida i desitjar que aquesta vegada el temps sigui
més benèvol amb els projectes de la gent del nostre club.
Tornar
a l'índex de notícies
